L’ocupació de l’home dintre de la vall es concentra a les zones de Ràmio i Entremesaigües, on els habitants de principis del segle passat ens han deixat exemples representatius de les pràctiques agrícoles i ramaderes de l’època com els orris, les cabanes i feixes i altres de caire més industrial com una farga de ferro o mines.

Històricament, l’economia de la vall es fonamentava en una simbiosi entre els interessos agrícoles, els de pastoreig i els siderúrgics, que es van veure obligats a adaptar-se a una orografia i a un clima adversos. Essencialment, el territori es va dedicar a l’agricultura: el fons de vall va ser aprofitat com a zona de conreu per a l’obtenció de productes agrícoles, tant per al consum humà com per al manteniment de la cabana ramadera, primer de bestiar oví, després equí i posteriorment boví. De fet, la ramaderia va esdevenir l’altra activitat bàsica de la zona. D’aquesta manera, aquestes dues activitats han representat un paper determinant per a la configuració del paisatge tal i com el podem admirar avui, i per a l’increment de la diversitat del medi. En definitiva, la tasca d’agricultors i ramaders va propiciar el desenvolupament d’alguns dels elements característics de la vall que actualment li confereixen el seu valor: els mosaics aparentment aleatoris dels camps de cultiu, els prats de dall, els cortals (utilitzats antigament per al conreu de cereals, vinyes i tabac, o també per dur-hi a péixer el bestiar en èpoques de temps més benigne) i les restes de cabanes de pastor i els orris, que servien per a controlar els ramats i aprofitar la llana i la llet del bestiar oví. Aquesta interacció entre l’home i la natura ha suposat al llarg del temps un notable enriquiment de la diversitat biològica però també, de manera molt especial, del paisatge.

D’aquestes pràctiques queden restes que es destinaven a guardar el bestiar, com són la Pleta de l’Estall Serrer o el tancat de Graus. En aquesta zona trobem quatre cabanes en ruïnes del que van ser, en el seu dia, refugis de pastors. A més de les cabanes de l’Estall Serrer, es troben també les de Fontverd, del serrat de la Barracota, de Setut, de la Farga, de Claror, de Perafita i dels Estanys.

Barracota_red

Cabana del serrat de la Barracota

Les bordes oferien als agricultors una mena de campament base (els terrenys agrícoles quedaven lluny de casa) on disposar del necessari per a les feines del camp i alhora fer-hi vida mentre havien de treballar a la muntanya. N’hi ha 15 dempeus i identificades, més sis en ruïnes que són: la borda Sabater (en ruïnes), la borda Sassanat, la borda de la Font del Boïgot, les sis bordes d’Entremesaigües, les bordes de Ràmio, que es componen d’un conjunt de set bordes i quatre construccions en ruïnes, i la borda de Fontverd, actualment en ruïnes.

DSCN2419

Bordes de Ràmio

Altres exemples d’arquitectura tradicional són els orris. A la vall del Madriu trobem els de Setut, de la Rivera dels orris, de Mateu, del Planell gran, de Perafita i del Turó de l’Estany de la Nou.

Com a mostres de l’activitat industrial de principis del segle passat, a més d’una serradora, les més de dues-centes carboneres i les mines de ferro a la Maiana, trobem una de les fargues més antigues d’Andorra. Anomenada la Farga d’Escaldes o del Madriu, se situa a 1.990 m d’alçada, al costat del riu Madriu, amb activitat productiva de 1732 a algun moment d’entre el 1832 i el 1838. El seu emplaçament difícil va impedir que fos una de les més importants, però per la mateixa raó, sí que va ser una de les més singulars.

És durant els segles XVII i XIX que l’explotació ramadera conviu amb l’explotació siderúrgica i la vall assoleix un dels moments de màxima antropització, i és en aquell moment quan es construeix una part important del paisatge rural actual.

El camí empedrat de la vall del Madriu-Perafita-Claror (o camí de la Muntanya) és el nexe d’unió de totes aquestes activitats que s’han desenvolupat a la vall durant els darrers 600 anys, i alhora símbol i testimoni privilegiat de la presència humana. Aquest camí va ser emprat en els primers temps per pagesos, pastors, fargaires i paquetaires; més endavant per refugiats, viatgers i contrabandistes; i avui en dia per excursionistes; i per tot això és el símbol per excel·lència de la història de la vall i d’Andorra. Fil d’unió tradicional entre França, Andorra i Espanya, constitueix un dels valors més característics i eminents d’aquest paisatge cultural. Avui, el camí de la Muntanya referma el seu ancestral esperit transfronterer i esdevé un tram del sender de gran recorregut GR-7, que forma part del gran recorregut europeu E4, que va de Grècia a Gibraltar.

cami empedrat_Àlex Tena

El camí empedrat

L’última intervenció humana remarcable a la vall van ser els treballs de FHASA a la dècada dels anys 30 del segle passat per construir els embassaments i col·lectors que abasteixen la presa d’Engolasters. Les preses de Ràmio i de l’Illa, així com les conduccions excavades per proveir d’un cabal suficient Engolasters són avui els testimonis més visibles dins de la vall del que en el seu moment va ser un projecte d’enginyeria molt avançat per l’època. Les obres de FHASA estan íntimament lligades a la història del nostre país perquè van obrir les portes a la modernització i al progrés d’una Andorra que fins aleshores vivia pràcticament del medi rural, amb unes vies de comunicació deficients i una població que sovint buscava millors oportunitats de vida a fora. A canvi de l’explotació durant un termini de 75 anys de tres salts d’aigua per a la producció d’energia elèctrica, els concessionaris es comprometien a construir les carreteres que portarien els primers treballadors estrangers i la modernitat al país.

És cert que aquestes obres van modificar el paisatge, però alhora, i tal com s’havia fet amb anterioritat en altres explotacions de recursos naturals, es va aconseguir mantenir un equilibri amb l’entorn. A la vall del Madriu-Perafita-Claror l’impacte va ser mínim, però algunes de les infraestructures que s’hi van bastir, com les preses de l’Illa i de Ràmio, o la caseta del guarda de la presa de Ràmio (un dels exemples més singulars de l’arquitectura del granit de la primera meitat del segle XX), són avui una part essencial del patrimoni arquitectònic de la zona.

madriu-020

Caseta del guarda de la presa de Ràmio

En la segona meitat del segle XX, amb l’increment de l’excursionisme, es construeixen els refugis de muntanya que permeten als excursionistes poder reposar. N’hi ha cinc repartits per la vall: el de Claror, el de Perafita, el de Fontverd, el del riu dels Orris i el de l’Illa a la parròquia d’Encamp. Dins la zona tampó hi ha el de Prat Primer, el de les Àgols, el d’Ensagents i el de Montmalús.

La pedra seca
Les construccions lligades a les activitats agrícoles i ramaderes són llegats de l’arquitectura en pedra seca. Aquesta tècnica ha contribuït a modelar el paisatge característic de la muntanya mediterrània que és alhora una expressió eminent de la simbiosi de la natura i l’home, i paradigma de la sostenibilitat . En efecte, la tècnica de la pedra seca ha permès habilitar els territoris per a l’agricultura i la ramaderia amb el mínim de recursos, amb el màxim d’eficiència i amb el respecte total pel medi ambient. Aquesta tècnica contribueix a incrementar la biodiversitat, en constituir un hàbitat privilegiat per a certes espècies de la flora i la fauna, a minimitzar la degradació i l’erosió dels sòls i a millorar l’aprofitament de l’aigua de pluja. Més enllà d’aquestes qualitats materials, el patrimoni de la pedra seca constitueix un important capital de valors immaterials associats als coneixements, habilitats, formes d’utilització i d’interpretació col·lectives i individuals, lligats al medi tant com a les tradicions i expressions de les comunitats que s’han anat succeint.

Els empedrats, les feixes, les parets de tanca, les pletes, els orris o les cabanes són exemples d’un patrimoni cultural ric en el nombre i en la varietat d’elements representats a la vall, però també fràgil, pel que caldrà. adoptar les mesures encaminades a millorar –ne el coneixement , la difusió i la conservació integrada.