Junt amb la agricultura i la ramaderia, la siderurgia ha estat un dels pilars de l’economia andorrana en l’època moderna. Entre els segles XVIII i XIX s’estima que hi van haver 16 fargues a Andorra, 8 de les quals van funcionar de manera simultània. Una d’elles és la que es coneix com la Farga d’Escaldes, que es va aixecar a la vall del Madriu al lloc que avui s’anomena Solà de la Farga.

Restes de la Farga d’Escaldes

No s’han conservat els llibres de comptabilitat d’aquesta farga, i per això és complicat saber-ne gaires coses de l’explotació que s’hi va fer.

Segons els contractes d’arrendament que es conserven al comú d’Andorra la Vella, la farga es va aixecar el 1732. Els contractes especificaven, entre d’altres aspectes, els boscos d’on s’havia d’obtenir el carbó, la cessió dels drets d’extracció dels meners, la conservació de les instal·lacions i del material de la farga, i la cessió del cortó de l’Estall Serrer perquè hi pasturessin els animals dels traginers.

El domini de la farga s’estenia a grosso modo des del sector d’Engolasters i de l’obac d’Escaldes fins les capçaleres de les valls del Madriu, Perafita i Claror. Per implantar la fàbrica no s’havia escollit un paratge prop d’un riu amb molt cabal d’aigua, sinó que es va privilegiar la proximitat amb els recursos naturals que gastava.

Inicialment es va creure que la mena s’extrauria de la Maiana, però aquesta opció va ser un fracàs i els concessionaris van haver de negociar amb l’usufructuari de la minera del Pimorent (França) un dret anyal per importar mineral, contra el pagament de 84 lliures barceloneses.

El conjunt de la normativa comunal mostra de manera evident que el carboneig no s’autoritzava de qualsevol manera. Tot i tractar-se d’una activitat de tala important que afectava momentàniament el bosc, les normatives comunals vetllaven per evitar l’eradicació dels boscos i potenciar la seva regeneració. A més, els llogaters de la farga només podien talar arbres per fer funcionar la farga i la revenda del carbó era prohibida.

L’emplaçament difícil de la farga d’Escaldes fa que no fos una de les més importats, però, per la mateixa raó, sí que va ser una de les més singulars. La seva situació, allunyada de nuclis de població i en un paratge relativament elevat, restringia l’època d’explotació pràcticament als mesos d’estiu. La reducció del temps de treball s’havia de compensar amb l’estalvi que s’havia suposat representaria estar més a prop del jaciment miners, però ja em dit que això no va finalment ser així i el mineral va haver de ser importat de França.

El sistema de producció de la farga d’Escaldes era, com en la resta d’indústries d’aquest tipus a Andorra, el que es coneix com a farga catalana. La farga estava integrada bàsicament per un forn, en el qual s’efectuava la reducció dels òxids de ferro amb carbó vegetal per obtenir-ne el ferro, i per un o dos martinets que forjaven els lingots. Els òxids de ferro i el carbó eren introduïts en capes sobreposades, i tot seguit s’alimentava la combustió amb la injecció d’aire a pressió que proporcionava la tovera, una canonada per on es feia baixar aigua. El cabal d’aigua, en la seva caiguda, arrossegava l’aire que alimentava el forn per fondre el mineral. S’obtenia així el masser, una massa pastosa de ferro i escòries que es treballava en el martinet, mogut també per força hidràulica. Els cops del martinet desprenien les escòries i es batia el ferro fins a obtenir els lingots de les dimensions i pes adients per ser exportats.

El metall que s’obtenia a les fargues del Principat havia adquirit la fama de ser de molt bona qualitat, però tenia l’inconvenient que el preu era relativament elevat. Una part de la producció es consumia al país, però la major part s’exportava a Catalunya.

Carboneres a la VMPC

Les fargues, com ja s’ha apuntat, necessitaven grans quantitats de carbó per funcionar. El carbó el proveïen les colles de carboners, que treballaven directament per la farga, mitjançant la combustió lenta de llenya de pi a les carboneres que s’habilitaven en els mateixos boscos de la vall. Les carboneres que s’han trobat a la vall (a dia d’avui, més de 600, tot i que no totes carbonitzaven per la farga, també es produïa carbó com a combustible de calefacció) tenen formes ben diverses. N’hi ha de circulars, el·líptiques i quadrangulars. Les que estaven en un terreny inclinat solien tenir un mur de contenció aixecat en pedra, en alguns casos rectilini i en d’altres en forma de mitja lluna. En canvi les que han estat localitzades en terreny pla normalment no tenen cap estructura associada; com a molt un cercle de pedres per delimitar l’espai de combustió. Sovint les carboneres es troben agrupades en conjunts de dos o tres i a prop hi ha restes de cabanes provisionals per als carboners. Aquestes cabanes eren petites construccions de fustes i branques damunt una base de pedra. Malgrat tractar-se d’edificacions efímeres, perquè els carboners es desplaçaven contínuament pels boscos de la vall, conformen un conjunt de vestigis singulars de l’ús que l’home ha fet de la vall.

La desaparició de la farga del Madriu o d’Escaldes (entre 1832/36) va coincidir amb l’inici de la davallada de la indústria siderúrgica al Principat. Possiblement per aquest motiu, ningú no va tenir interès a tornar a aixecar-la per continuar-ne l’explotació.