L’ocupació de l’home dintre de la vall es concentra a les zones de Ràmio i Entremesaigües, on els habitants de principis del segle passat ens han deixat exemples representatius de les pràctiques agrícoles i ramaderes de l’època com els orris, les cabanes i feixes i altres de caire més industrial com una farga de ferro o mines.

Històricament, l’economia de la vall es fonamentava en una simbiosi entre els interessos agrícoles, els de pastoreig i els siderúrgics, que es van veure obligats a adaptar-se a una orografia i a un clima adversos. Essencialment, el territori es va dedicar a l’agricultura: el fons de vall va ser aprofitat com a zona de conreu per a l’obtenció de productes agrícoles, tant per al consum humà com per al manteniment de la cabana ramadera, primer de bestiar oví, després equí i posteriorment boví. De fet, la ramaderia va esdevenir l’altra activitat bàsica de la zona.

D’aquesta manera, aquestes dues activitats han representat un paper determinant per a la configuració del paisatge tal com el podem admirar avui, i per a l’increment de la diversitat del medi. En definitiva, la tasca d’agricultors i ramaders va propiciar el desenvolupament d’alguns dels elements característics de la vall que actualment li confereixen el seu valor: els mosaics aparentment aleatoris dels camps de cultiu, els prats de dall, els cortals -utilitzats antigament per al conreu de cereals, llegums i tabac, o també per dur-hi a péixer el bestiar en èpoques de temps més benigne- i les restes de cabanes de pastor i els orris, que servien per controlar els ramats i aprofitar la llana i la llet del bestiar oví. Aquesta interacció entre l’home i la natura ha suposat, al llarg del temps, un notable enriquiment de la diversitat biològica però també, de manera molt especial, del paisatge.

És durant els segles XVIII i XIX que l’explotació ramadera conviu amb l’explotació siderúrgica i la vall assoleix un dels moments de màxima antropització: és en aquell moment que es construeix una part important del paisatge rural que coneixem avui.

Ramaderia i vida pastoral

De la ramaderia ovina en queden les restes dels orris -Setut, la Rivera dels Orris, Mateu, el Planell gran, Perafita i el Turó de l’Estany de la Nou-, on es munyien les ovelles i se n’elaborava formatge. Sovint, l’orri anava acompanyat d’una pleta que servia per guardar i controlar el ramat, i d’una cabana on vivia el pastor, altres vegades el tancat funcionava de manera autònoma.

A la Vall encara són visibles diverses cabanes en ruïnes -com són, per exemple, les quatre que hi ha a l’Estall Serrer, i d’altres dempeus, ja al segle XX, a Fontverd, el serrat de la Barracota, Setut, la Farga, Claror, Perafita i els Estanys, que testimonien la intensa activitat ramadera que va modelar aquest paisatge cultural al llarg dels segles.

Moltes d’aquestes construccions es van aixecar amb la tècnica de la pedra seca; expliquem amb detall el seu funcionament i la tècnica constructiva a la pàgina Construcció en pedra seca.

Als cortals, les bordes i les cabanes són construccions tradicionals en què s’utilitza la maçoneria de pedra seca per disposar els blocs de pedra i els buits entre les pedres es reomplen amb fang. Constitueixen un dels principals exemples d’arquitectura vernacular de la vall del Madriu-Perafita-Claror. Estan construïdes amb pedra, terra i fusta d’origen local. Tot i que comparteixen els mateixos materials que les construccions de pedra seca, les bordes no són considerades, segons alguns especialistes, edificis de pedra seca. En canvi, altres autors les inclouen dins d’aquesta tipologia perquè els blocs de pedra no reposen sobre un llit de morter, sinó que s’encaixen en sec i les juntes es rebleixen amb fang.

Les bordes són edificacions agropecuàries: els pagesos les feien servir a les explotacions de mitjana muntanya. Era una manera d’ampliar el conreu lluny de les terres principals del fons de vall, mentre vigilaven els ramats que pasturaven a la zona. Constaven de dos nivells -l’estable, a la planta baixa, on dormia el bestiar, i el pis superior, on s’emmagatzemava el farratge per alimentar-lo- i sovint tenien també una cabana annexa perquè el pastor hi pogués fer nit.

A la Vall del Madriu-Perafita-Claror es conserven diverses bordes històriques, tant aïllades com agrupades en antics espais de cortal. Entre els conjunts més representatius hi ha els de Boïgot, Sassanat, Entremesaigües, Ràmio, Fontverd i l’Estall. L’inventari arqueològic també ha documentat nombroses estructures en ruïnes o parcialment conservades, entre les quals destaquen les de Fontverd i Baell, que testimonien una ocupació històrica del territori encara més extensa que la que avui es pot observar.

Per conèixer amb més detall com es vivia i es treballava en aquest món pastoral, podeu consultar la pàgina Activitats tradicionals: ramaderia.

Activitat siderúrgica

Com a mostra de l’activitat industrial de principis del segle passat -a més d’una serradora, les més de sis-centes carboneres repartides per tota la vall i les extraccions de ferro a cel obert de la Maiana- trobem una de les fargues més antigues d’Andorra: la Farga d’Escaldes o del Madriu, situada a 1.990 m d’alçada vora el riu Madriu, amb activitat productiva de 1732 fins algun moment entre 1832 i 1838. El seu emplaçament difícil va impedir que fos una de les més importants, però sí que va ser una de les més singulars.

La pàgina Activitats tradicionals: siderurgia hi aprofundeix.

El camí empedrat

El camí empedrat de la vall -o camí de la Muntanya- és el nexe d’unió entre el poble d’Escaldes i totes aquestes activitats desenvolupades durant els darrers 600 anys, i alhora símbol i testimoni privilegiat de la presència humana a la vall. Usat primer per pagesos, pastors, fargaires i paquetaires, i més endavant per refugiats, viatgers i contrabandistes, avui és recorregut per excursionistes com a tram del GR-7, integrat al gran recorregut europeu E4, que va de Grècia a Gibraltar.

Es tracta d’una de les obres més representatives de la construcció en pedra seca a la vall; en parlem amb més detall a la pàgina corresponent: Pedra seca

Les obres de FHASA

L’última intervenció humana remarcable a la vall van ser els treballs de FHASA, a la dècada dels anys 30 del segle passat, per construir els embassaments i col·lectors que abasteixen la presa d’Engolasters. Les preses de Ràmio i de l’Illa, així com les conduccions excavades per proveir-la d’un cabal suficient, són avui els testimonis més visibles d’un projecte d’enginyeria molt avançat per l’època, íntimament lligat a la història del nostre país: van obrir les portes a la modernització d’una Andorra que fins aleshores vivia pràcticament del medi rural.

Malgrat l’impacte d’aquestes obres, es va aconseguir mantenir un equilibri amb l’entorn. Infraestructures com les preses de l’Illa i de Ràmio, o la caseta del guarda de la presa de Ràmio -un dels exemples més singulars de l’arquitectura del granit de la primera meitat del segle XX-, formen avui una part essencial del patrimoni arquitectònic de la zona.

Els refugis

En la segona meitat del segle XX, amb l’increment de l’excursionisme, es construeixen els refugis de muntanya que permeten als excursionistes reposar. N’hi ha cinc repartits per la vall -Claror, Perafita, Fontverd, el riu dels Orris i l’Illa, a la parròquia d’Encamp- i quatre més a la zona tampó: Prat Primer, les Àgols, Ensagents i Montmalús.

Un patrimoni divers

El patrimoni cultural de la vall del Madriu-Perafita-Claror és, doncs, el resultat de segles de treball humà en equilibri amb un entorn exigent: l’agricultura i la ramaderia, la siderúrgia, l’aprofitament hidràulic i la construcció en pedra seca en són les expressions més visibles. Cadascuna d’aquestes activitats té una història pròpia que podeu descobrir a les pàgines dedicades d’aquest web.