La construcció en pedra seca és una de les expressions més eminents del patrimoni cultural de la vall del Madriu-Perafita-Claror. Consisteix a apilar pedres sense cap material d’unió -a vegades amb l’ajut de fang- de manera que l’estabilitat de l’estructura depèn únicament de la selecció i la col·locació acurada de cada pedra.

Aquesta tècnica ha permès habilitar els vessants de muntanya per a l’agricultura i la ramaderia amb el mínim de recursos i el màxim d’eficiència, respectant alhora el medi ambient i emprant el material que es trobava vora del lloc d’implantació. Els murs, els empedrats i les cabanes en pedra seca contribueixen a incrementar la biodiversitat -en constituir un hàbitat per a certes espècies de flora i fauna-, a minimitzar la degradació i l’erosió dels sòls i a millorar l’aprofitament de l’aigua de pluja. Per això es considera un paradigma de sostenibilitat: una arquitectura nascuda de la simbiosi entre l’home i la natura.

Més enllà del seu valor material, la pedra seca representa un important patrimoni immaterial: els coneixements, les habilitats i les formes d’utilització i d’interpretació que s’han transmès de generació en generació entre les comunitats pastorals i pageses de la vall.

Els orris i les pletes

Els orris són estructures en pedra seca que servien per munyir les ovelles del ramat i obtenir la llet amb què elaborar formatges. A la vall del Madriu-Perafita-Claror,  entre altres,  trobem els de Setut, de la Rivera dels Orris, de Mateu, del Planell gran, de Perafita i del Turó de l’Estany de la Nou, tots avui en ruïnes.

L’ús d’aquestes construccions es concentrava al començament de l’estiu, quan els ramats pujaven a les pastures de les valls de muntanya. Els pastors separaven les ovelles entre les que estaven criant i les més joves, i feien entrar a l’orri només les primeres. Aquestes hi accedien per l’extrem ample i obert de la construcció, al qual s’afegia una mena d’embut fet amb andars de fusta. Les ovelles s’enfilaven pel passadís, format per les dues parets de l’orri, i el traçat sinuós tenia com a finalitat esmorteir la força de l’empenta cap endavant que feia el grup d’animals. El pastor se situava en el tancat de l’extrem final de l’orri i anava agafant les ovelles d’una en una o en grups reduïts per munyir-les. Aquesta operació es repetia dos cops al dia.

La llet que se n’extreia s’utilitzava per fer formatges, tasca que realitzava el mateix pastor en una cabana annexa a l’orri. La mateixa cabana servia d’habitatge als pastors, si aquests no disposaven d’una altra d’independent a prop. També adossada a l’orri, o a pocs metres, hi sol haver una pleta. L’orri, la pleta i la cabana es podrien considerar, doncs, un únic element.

L’historiador Olivier Codina explica la història d’Andorra a través dels orris en aquesta entrevista; del minut 13.37 al 18.12 es parla específicament dels orris de la vall del Madriu-Perafita-Claror [mantenir enllaç: https://www.rtva.ad/programes/la-rotonda-1part-historia-andorra-orris].

                                                        Esquema de funcionament d'un orri

Les cabanes de pastor d’alta muntanya al segle xx

A banda de les cabanes annexes als orris, la vall conserva altres cabanes de pastor independents, com són per exemple les quatre en ruïnes de l’Estall Serrer o les de Fontverd, del serrat de la Barracota, de Setut, de la Farga, de Claror, de Perafita i dels Estanys. Juntament amb pletes com la de l’Estall Serrer o el tancat de Graus, formaven el conjunt d’infraestructures pastorals disseminades per tota la vall.

                                                            Cabana de Setut

Les feixes i els marges de conreu de mitja muntanya i els cortals

A banda de les construccions per allotjar persones i bestiar, que sovint apareixen concentrades en el que s’anomena cortal, la pedra seca també va servir per guanyar terreny de conreu als vessants: les feixes -bancals sostinguts per murs de pedra- van permetre cultivar allà on el pendent ho hauria fet impossible. Avui, els mosaics que dibuixen aquests marges continuen sent un dels trets més característics del paisatge de la vall.

                                                           Feixes de Ràmio

El camí empedrat transversal

El camí empedrat -o camí de la Muntanya- n’és potser l’obra més emblemàtica: un itinerari de pedra que, partint de la vall central, travessa la vall des de fa sis segles i que n’ha estat el nexe d’unió econòmic i social. El van fer servir pagesos, pastors, fargaires i paquetaires; més endavant, refugiats, viatgers i contrabandistes; i avui, excursionistes d’arreu del món, ja que constitueix un tram del GR-7, integrat en el gran recorregut europeu E4, que uneix Grècia amb Gibraltar. És, per tot això, un dels símbols més eminents de la història de la vall i d’Andorra.

                                                            El camí empedrat

Un patrimoni fràgil, un patrimoni universal

La construcció en pedra seca no és exclusiva de la vall del Madriu-Perafita-Claror: es tracta d’una tècnica compartida per moltes zones rurals de muntanya de la Mediterrània i més enllà. El 2018, la UNESCO va inscriure l’art de la pedra seca a la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, a partir d’una candidatura conjunta de vuit països europeus -Xipre, Croàcia, França, Grècia, Itàlia, Eslovènia, Espanya i Suïssa.

Aquest reconeixement internacional posa en valor un patrimoni que, malgrat la seva riquesa, és també fràgil: moltes estructures es troben en ruïnes o amenaçades per l’abandonament rural. Des de la vall del Madriu-Perafita-Claror volem contribuir a millorar-ne el coneixement, la difusió i la conservació integrada, com a testimoni viu de la relació entre l’home i la muntanya.